Tereseta-que-baixava-les-escales

Una de les "narracions" que apareix en el llibre titulat Narracions -valgui la redundància- de Salvador Espriu és "Tereseta-que-baixava-les-escales".

Començant pel mateix títol, ens crida l'atenció pel fet que és molt semblant al títol d'un conte infantil anomenat "La rateta que escombrava l'escaleta". La curiositat en la història de Salvador Espriu, però, és que si ens hi fixem la protagonista és una dona, Tereseta, que baixava les escales. La pregunta que ens podríem fer seria: i quina peculiaritat té que baixi unes escales? Doncs la peculiaritat en aquest cas és que les escales representen el pas per les diferents etapes de la vida d'una persona: infantesa, joventut, maduresa, vellesa i mort. Aquestes cinc etapes, a la vegada, apareixen dins la història també com a divisió o separació de les cinc parts que la formen completant, així, el cicle vital de la protagonista.

Per tant, podríem fer referència al fet que la narració simbolitza la pròpia condició de les diferents etapes de la vida humana. A més a més, a l'última etapa que desemboca en la mort, la protagonista es trasllada cap a la infantesa i viu la nostàlgia que provoca recordar aquells moments on vivia amb plenitud a la recerca d'un equilibri davant de situacions com ara la mort.

Podríem destacar, per exemple, dues parts: la primera que simbolitza la infantesa i la penúltima, la vellesa.

L'obra comença així: "No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. (...) La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. (...) Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. (...)"

En aquest primera part, doncs, a grans trets podríem veure com la Teresa es troba en la seva infantesa i veiem com està jugant i corre i per tant, fa el que és típic en aquest edat. Aquest "macarró, macarró, xambà," etc., és precisament el joc que estan jugant. Si fem un salt en el temps arribaríem a la vellesa de la qual podríem destacar les següents línies:

"Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny".

Bé doncs, en aquest fragment podem observar com s'analitza la figura de la Tereseta i com ha anat evolucionant tant el seu pas com la seva figura. A més a més, es torna a transportar a la infantesa, moment en el qual jugava amb aquest "jo", narrador interior en l'acció que a més hi participa.

Per tant, doncs, veiem una literatura feta a partir de les experiències vitals per les quals transcórrer la vida d'una persona, de qualsevol, molt vinculades al dia a dia i amb un vocabulari, a més a més, força entenedor. Tot i això, trobem paraules que són molt concretes d'acord també amb alguns dels subtemes que trobaríem en la narració com ara el món mariner (quan parla de les barques que arriben i que en aquest cas no apareixen en els fragments), de la solitud, el desamor o l'engany amorós, tot i que en aquest comentari ens hem centrat més en dues etapes on es recalca més el pas del temps exemplificat en el record d'allò que jugaven en la seva infantesa.